Les pantalles electròniques seran tant primes que podran substituir els fulls de paper.
En el film apareixen pantalles per tot arreu: a les façanes dels edificis, en els diaris, hologrames que envolten als personatges, etc. Està clar que cada cop vivim en un món més audiovisual, però ara com ara, les pantalles es limiten a la TV i als ordinadors.
Nova pantalla superfina de LED's de Sony.
Malgrat tot, hi ha una carrera per obtenir cada cop pantalles més lleugeres, primes i que consumeixin poca energia. Potser sí que algún dia, enlloc de tenir fulls de diari tindren pantalles electròniques superfines i amb minúscules bateries incorporades.
Cerca i explica alguna de els tecnologies que s’utilitzen actualment per les pantalles d’ordinador i TV: tub de raigs catòdics, TFT, LCD, LED, plasma, etc. Quina creus que és la tecnologia del futur?
Un exemple dels moderns llibres electrònics.
Un dels problemes, però, per a què una pantalla pugui substituir al paper és la tècnica que utilitzen per mostrar les imatges i texts. Les pantalles electròniques sempre s’han basat en punts de llum. Però com ja saps, si et passes molta estona mirant la pantalla lluminosa d’un ordinador, es cansa la vista. A més, es fa gairebé impossible veure res en aquestes pantalles si estem en un lloc molt lluminós, per exemple en l’exterior a plena llum del Sol. Però ja s’estan comercialitzant enginys per permeten solventar aquests problemes i substituir els llibres, diaris o quaderns de notes. Dos exemples d’aquests els llibres electronics són el Kindle de Amazon o el PRS-500 de Sony. Aquestes pantalles no es basen en punts de llum això permet que la imatge no sigui brillant, ni es deixi de veure a plena llum del Sol ni cansi la vista. Quina tecnologia s’empra en aquest tipus de pantalles?
Creus que aviat substituirem els llibres i revistes per enginys electrònics? Quans anys creus que trigarem en deixar d’anar a l’escola amb motxilles plenes de llibres?
La Tecnologia de Minority Report 
· El TUB DE RAIGS CATÒDICS (CRT o Cathode Ray Tube en anglès), que fins fa poc era l’únic sistema de presentació d’imatges, va ser l’element decisiu en la història de la televisió. Aquest tub, realment és una vàlvula en la que l’últim ànode es recobreix d’un element capaç d’emetre llum quan incideix sobre ell un feix d’electrons. Per poder controlar la intensitat del punt de la imatge, es col·loquen uns terminals de porta amb els que es controla la intensitat del feix. Es col·loquen en el camí dels electrons uns terminals que fan un efecte de lent electrònica que permeten fer incidir tots els electrons del feix en un punt estret sobre la pantalla. Exteriorment es col·loquen unes bobines amb les que es controla un camp magnètic que desplaça el feix d’electrons per tota la pantalla, il·luminant-la en tots els seus punts. Controlant adequadament la intensitat del feix en cada moment, es genera una imatge a la pantalla.
· TFT o transistor de pel·lícula fina és l’acrònim de la paraula anglesa Thin Film Transistor. El TFT és un circuit format per transistors a partir de la dispositació de diferents capes molt fines una sobre de l’altra: capes de material conductor, capes de material semiconductor i capes de material dielèctric.
La seva major aplicació és en el disseny de pantalles de cristall líquid o LCD, ja que permet controlar cada píxel de forma individual, fet que aporta certes avantatges a l’hora de controlar el cristall líquid. Aquest control és possible gràcies al conjunt de milers de transistors que formen el TFT. Com que el TFT s’usa bàsicament en la fabricació de LCD, també se l’anomena Matriu Activa LCD (AMLCD) o Active Matrix Liquid Crystal Display, i fa referència a la distribució dels transistors sobre el substrat.
· Una pantalla de vidre líquid o LCD (acrònim de l’anglès Liquid Crystal Display) és una pantalla prima i plana formada per un nombre de píxels en color o monocroms col locats davant d’una font de llum o reflectora. Sovint s’utilitza en dispositius electrònics de piles, ja que utilitza quantitats molt petites d’energia elèctrica.
· Un díode LED, acrònim anglès de Light Emitting Diode (díode emissor de llum) és un dispositiu semiconductor que emet llum incoherent d’espectre reduït quan es polaritza de forma directa la unió PN del mateix i és travessat per corrent elèctric. El color depèn del material semiconductor emprat en la construcció del díode podent variar des de l’ultraviolat, passant per l’espectre de llum visible, fins a l’infraroig, rebent aquests últims la denominació de díodes IRED (Infra-Red Emitting Diode).
· El panell d’exhibició de plasma és un sistema d’emissió d’imatges, amb una pantalla plana que emet llum mitjançant fòsfor que s’excita per una descàrrega de plasma entre dos vidres.
Les pantalles de plasma utilitzen una tecnologia similar als tubs fluorescents o de neó. Una pantalla de plasma consisteix en 2 panells de cristall separats 0.01 mm, cadascun amb elèctrodes. Entre els 2 vidres es troben fòsfors dels 3 colors (R G B). Al aplicar-los un voltatge, s’activa una emissió ultra-violada que reacciona amb els fòsfors produint els colors que s’exposen pel panell frontal. S’utilitza una matriu d’elèctrodes governats per un camp elèctric constant inferior a la tensió d’excitació de les cel·les del gas dielèctric existent de voltatge el gas s’ionitza i es converteix en plasma (ions + electrons). El procés d’excitació es renova 50 vegades per segon.
– Amazon Kindl és una plataforma de maquinari i programari per a llegir llibres electrònics (e-llibres), desenvolupada per Amazon.com filial Lab126, llançat per primera vegada als Estats Units 19 de novembre de 2007. Dos dispositius de maquinari, conegut com “Kindl” i “Kindl 2,” suport a aquesta plataforma, igual que l’iPhone una aplicació anomenada “Kindl per l’iPhone.”
L’ús de dispositius de maquinari Kindl una pantalla de paper electrònic i descarregar contingut a través d’Amazon Whispernet utilitzant la xarxa EVDO de Sprint. Engegar els dispositius de maquinari es pot utilitzar sense ordinador, i Whispernet és accessible sense cap tipus de taxa.
– El Sony Reader és un lector de llibres electrònics. Utilitza una pantalla de paper electrònic desenvolupada per E Ink Corporation, que té 166 dpi de resolució, en escala de grisos de quatre nivells, es pot veure a la llum solar directa, no requereix energia per mantenir una imatge, i sigui utilitzable en orientació vertical o horitzontal. El lector utilitza una botiga iTunes Store-com la interfície per a l’adquisició de llibres de la botiga eBook de Sony Connect. També pot mostrar fitxers PDF d’Adobe, el format Epub, documents personals, blogs, notícies RSS, JPEG, i la propietat de Sony BBeB ( “Banda Ampla eBook”) el format. El lector pot reproduir MP3 i AAC sense encriptar arxius d’àudio.
La gestió de drets digitals de les normes permetrà que qualsevol lector de llibres electrònics comprats per ser llegit en un màxim de sis dispositius (almenys un d’aquests 6 ha de ser un PC). Encara que no es pot compartir totalment comprat llibres sobre altres persones i els dispositius de comptes, vostè tindrà l’oportunitat d’inscriure’s cinc lectors a la seva compte i comparteix els teus llibres en conseqüència. En aquest moment, Sony no té plans per a introduir els llibres que va expirar el temps als EUA
Competeixen diferents dispositius: el Sony Reader, d’e-paper-l’Amazones Kindl, Irex Ilíada, la JinKe Hanlin eReader, i per Booker Cybook.
“É l’invent del futur. No crec que sigui un invent molt llunyà, amb uns quants anys ja podrem utilitzar-ho amb normalitat. Ara ja han sortit diverses opcions d’aquest tipus de pantalles, això vol dir que la tècnica no està molt llunyana. Hi ha col·legis dels Estats Units i d’altres països desenvolupats que van a l’escola amb ordinadors portàtils i enginys electrònics, com aquí a la universitat.
A les pel·lícules de Harry Potter els diaris són com poden ser d’aquçi uns anys, utilitzen les pantalles per representar imatges en moviment en format paper.”
– TFT o transistor de pel·lícula fina és l’acrònim de la paraula anglesa Thin Film Transistor. El TFT és un circuit format per transistors a partir de la dispositació de diferents capes molt fines una sobre de l’altra: capes de material conductor, capes de material semiconductor i capes de material dielèctric.
La seva major aplicació és en el disseny de pantalles de cristall líquid o LCD, ja que permet controlar cada píxel de forma individual, fet que aporta certes avantatges a l’hora de controlar el cristall líquid. Aquest control és possible gràcies al conjunt de milers de transistors que formen el TFT. Com que el TFT s’usa bàsicament en la fabricació de LCD, també se l’anomena Matriu Activa LCD (AMLCD) o Active Matrix Liquid Crystal Display, i fa referència a la distribució dels transistors sobre el substrat.
-La pantalla de cristall líquid o LCD (acrònim anglès de Liquid Cristal Display) és l’aplicació més comuna de la tecnologia del cristall líquid. Des de rellotges digitals fins a avançades pantalles de televisió, aquest tipus de tecnologia ha intervingut molt activament els darrers anys, obtenint així productes de gran qualitat i definició.
El cristall líquid consisteix en una agrupació de petits segments (anomenats píxels) que poden ser manipulats per presentar informació. Aquesta idea bàsica és comú a totes les pantalles.
Per què són tan importants les pantalles de cristall líquid? El factor essencial és la mida. Un LCD consisteix bàsicament de dues plaques fines entre les quals hi ha el compost anomenat cristall líquid. En aquest tipus de pantalles no hi ha la presència de cap tub de raigs catòdics (CRT). Això fa particularment útils els LCD per aplicacions on la mida (així com el pes) és important.
En general, els LCD usen menys potencia que els tubs de raigs catòdics. Molts LCD són reflectius, la qual cosa significa que usen només llum ambient per il·luminar la pantalla. Inclús pantalles que requereixen una font de llum externa consumeixen molta menys potencia que els tubs de raigs catòdics.
A causa de la forta relació existent entre el TFT i els LCD, moltes vegades es tendeix a confondre aquestes paraules i es barregen els termes.
Jo crec que no tardarem gaire a fer servir aquest tipus de pantalles, tan a classe com per ús a casa. Si ara ja moltes escoles i instituts ja fan servir ordinador. De qui poc tots ho faran servir i a més a més amb akest tipus de pantalles.
Em recorda als diaris de Harry Potter! Crec que si la tecnologia continua avançant tant, aviat tambe existiran en la nostra vida real!
El tub de raigs catòdics (CRT o Cathode Ray Tube en anglès), que fins fa poc era l’únic sistema de presentació d’imatges, va ser l’element decisiu en la història de la televisió. Aquest tub, realment és una vàlvula en la que l’últim ànode es recobreix d’un element capaç d’emetre llum quan incideix sobre ell un feix d’electrons. Per poder controlar la intensitat del punt de la imatge, es col·loquen uns terminals de porta amb els que es controla la intensitat del feix. Es col·loquen en el camí dels electrons uns terminals que fan un efecte de lent electrònica que permeten fer incidir tots els electrons del feix en un punt estret sobre la pantalla. Exteriorment es col·loquen unes bobines amb les que es controla un camp magnètic que desplaça el feix d’electrons per tota la pantalla, il·luminant-la en tots els seus punts. Controlant adequadament la intensitat del feix en cada moment, es genera una imatge a la pantalla.
TFT o transistor de pel·lícula fina és l’acrònim de la paraula anglesa Thin Film Transistor. El TFT és un circuit format per transistors a partir de la dispositació de diferents capes molt fines una sobre de l’altra: capes de material conductor, capes de material semiconductor i capes de material dielèctric.
La seva major aplicació és en el disseny de pantalles de cristall líquid o LCD, ja que permet controlar cada píxel de forma individual, fet que aporta certes avantatges a l’hora de controlar el cristall líquid. Aquest control és possible gràcies al conjunt de milers de transistors que formen el TFT. Com que el TFT s’usa bàsicament en la fabricació de LCD, també se l’anomena Matriu Activa LCD (AMLCD) o Active Matrix Liquid Crystal Display, i fa referència a la distribució dels transistors sobre el substrat.
A causa de la forta relació existent entre el TFT i els LCD, moltes vegades es tendeix a confondre aquestes paraules i es barregen els termes.
Una pantalla de cristal líquido o LCD (acrónimo del inglés Liquid Crystal Display) es una pantalla delgada y plana formada por un número de píxeles en color o monocromos colocados delante de una fuente de luz o reflectora. A menudo se utiliza en dispositivos electrónicos de pilas, ya que utiliza cantidades muy pequeñas de energía eléctrica.
Un díode LED, acrònim anglès de Light Emitting Diode (díode emissor de llum) és un dispositiu semiconductor que emet llum incoherent d’espectre reduït quan es polaritza de forma directa la unió PN del mateix i és travessat per corrent elèctric. El color depèn del material semiconductor emprat en la construcció del díode podent variar des de l’ultraviolat, passant per l’espectre de llum visible, fins a l’infraroig, rebent aquests últims la denominació de díodes IRED (Infra-Red Emitting Diode).
El dispositiu semiconductor està comunament encapsulat en una coberta de plàstic de major resistència que les de vidre que usualment s’usen en les peretes. Encara que el plàstic pot estar acolorit, és només per raons estètiques, ja que això no influïx en el color de la llum emesa. Usualment, la coberta té una cara plana que indica el càtode, que a més és més curt que l’ànode (vore foto).
Al contrari que les làmpades d’incandescència que poden alimentar-se amb corrent altern o continu, el díode LED només funciona amb esta última, ja que només conduïx l’electricitat quan es polaritza en directa, com els díodes p-n convencionals. Ha de triar-se bé el corrent que travessa el LED per a obtenir una bona intensitat lluminosa; el voltatge d’operació va des d’1.5 a 2.2 V aproximadament i la gamma d’intensitats que ha de circular per ell va de 10 a 20 mA en els díodes de color roig i d’entre 20 i 40 mA per als altres LEDs.
El primer díode LED que emetia en l’espectre visible fou desenvolupat per l’enginyer de General Electric Nick Holonyak el 1962.
El panell d’exhibició de plasma és un sistema d’emissió d’imatges, amb una pantalla plana que emet llum mitjançant fòsfor que s’excita per una descàrrega de plasma entre dos vidres.
Resolució : les pantalles de plasma ofereixen major resolució que els televisors convencionals i son capaços de mostrar senyals HDTV i DTV, així com senyals de computadores XGA, SVGA i VGA.
Fabricació simple: la seva fabricació és més simple que la dels LCD i els costos son semblants als CRT.
Temps de vida llarg: La vida del monitor és al voltant de 10000 hores, un factor normalment no considerat en el cost de pantalles: cost per hora.
No hi ha línies d’escanejat: els tubs de raigs catòdics convencionals utilitzen un feix d’electrons per crear la imatge en el tub des de dalt fins a baix a intervals regulars, il·luminant els fòsfors. Amb aquest procediment les línies poden ésser percebudes. La majoria de displays de plasma inclouen un doblador de línia per a millorar la qualitat de la imatge amb emissions estàndard de televisió.
Precissió de color excepcional: els displays de plasma son capaços de reproduir 16,77 milions de colors, proporcionant un realisme de color i una gradació subtil entre colors.
Format panoràmic: el format panoràmic o 16:9 és el format de la televisió d’Alta Definició (HDTV), així com de la majoria de pel·lícules en DVD.
Pantalla perfectament plana: els plafons de Plasma són totalment plans, sense cap tipus de curvatura. Això elimina la distorsió que es produeix en els cantons de la pantalla dels televisors convencionals.
Brillantor de pantalla uniforme: a diferència dels sistemes de projecció frontal o posterior, que no tenen una brillantor uniforme – es reflexa en imatges amb molta llum en el centre de la pantalla i enfoscades als cantons – els displays de plasma ofereixen la mateixa lluminositat en totes les zones de la pantalla.
Disseny per estalviar espai: els displays de Plasma són molt prims i permeten opcions d’instal·lació mai possibles abans. Poden ser penjats a la paret, com si es tractés d’un quadre i gaudir d’una pantalla de grans dimensions sense sacrificar un gran volum d’espai de la sala. Els monitors de plasma son neutrals des del punt de vista estètic, fent fàcil la seva inclusió en qualsevol tipus de decoració.
Ample angle de visió: els displays de Plasma tenen un angle de visió de 160 graus (tant de vertical com d’horizontal), molt major que el dels televisors o displays LCD. Això permet que un major nombre de persones puguin gaudir d’una bona qualitat d’imatge en una mateixa habitació.
Immunitat al camp magnètic: En no utilitzar feixos d’electrons, com els televisors convencionals, els plafons de plasma són immunes als efectes dels camps magnètics. Components com els altaveus, que contenen grans imants, poden produir distorsions en la imatge de les pantalles dels televisors (normalment decoloracions) si se situen molt a prop d’aquestes. Aquest defecte no passa amb els displays de plasma, permetent que els altaveus estiguin tan a prop com sigui necessari.
( crec que m’he passat amb el comentari anterior…)
jo crec que ja falta poc per que fem servir aquests nous diaris amb pantalles del gruix d’un foli i amb so. pero quan dic poc son mínim 70 anys. perqué jo crec que encara no estem preparats per tanta novetat i tanta tecnologia.
i apart, ara hi ha crisis!, i els diaris ja no valdrien un euro.
aixo sembla casi imposible pero arriba un moment ke teu as de creure perque aviat va arribant tot
cada vegada hi ha mes tecnologia nova al final volaran fins i tot els humans
funcionament LCD
Cada píxel d’un LCD típicament consisteix d’una capa de molècules alineades entre dos elèctrodes transparents, i dos filtres de polarització, els eixos de transmissió de cadascun estan (en la majoria dels casos) perpendiculars entre si. Sense cristall líquid entre el filtre polarizante, la llum que passa pel primer filtre seria bloquejada pel segon (creuant) polaritzador.
La superfície dels elèctrodes que estan en contacte amb els materials de cristall líquid és tractada per tal d’ajustar les molècules de cristall líquid en una direcció en particular. Aquest tractament normalment consisteix en una fina capa de polímer que és unidireccionalment fregada utilitzant, per exemple, un drap. La direcció de l’alineació de cristall líquid es defineix per la direcció de fregament.
Abans de l’aplicació d’un camp elèctric, l’orientació de les molècules de cristall líquid està determinada per l’adaptació a les superfícies. En un dispositiu twisted nematicida, TN (un dels dispositius més comuns entre els de cristall líquid), les direccions d’alineació de la superfície dels dos elèctrodes són perpendiculars entre si, i així s’organitzen les molècules en una estructura helicoïdal, o retorçat . Degut a que el material és de cristall líquid birefringent, la llum que passa a través d’un filtre polarizante es gira per l’hèlix de cristall líquid que passa a través de la capa de cristall líquid, la qual cosa li permet passar pel segon filtre polaritzat . La meitat de la llum incident és absorbida pel primer filtre polarizante, però fora d’això tot el muntatge és transparent.
Quan s’aplica un voltatge a través dels elèctrodes, una força de gir orienta les molècules de cristall líquid paral leles al camp elèctric, que distorsiona l’estructura helicoïdal (això es pot resistir gràcies a les forces elàstiques des que les molècules estan limitades a les superfícies ). Això redueix la rotació de la polarització de la llum incident, i el dispositiu apareix gris. Si la tensió aplicada és prou gran, les molècules de cristall líquid en el centro de la capa són gairebé completament desenrotllades i la polarització de la llum incident no és Rotat ja que passa a través de la capa de cristall líquid. Aquesta llum serà principalment polaritzada perpendicular al segon filtre, i per això serà bloquejada i el pixel apareixerà negre. Per al control de la tensió aplicada a través de la capa de cristall líquid a cada píxel, la llum es pot permetre passar a través de diferents quantitats, constituint els diferents tons de gris.
Pantalla LCD en un despertador.
L’efecte òptic d’un dispositiu twisted nematicida (TN) en l’estat del voltatge és molt menys dependent de les variacions de gruix del dispositiu que en l’estat del voltatge de compensació. Degut a això, aquests dispositius solen utilitzar entre polaritzadors creuats de tal manera que semblen brillants sense tensió (l’ull és molt més sensible a les variacions en l’estat fosc que en el brillant). Aquests dispositius poden funcionar en paral lel entre polaritzadors, en aquest cas la llum i la foscor són estats invertits. La tensió de compensació en l’estat fosc d’aquesta configuració apareix envermellida degut a les petites variacions de gruix a tot el dispositiu. Tant el material del cristall líquid com el de la capa d’alineació contenen compostos iònics. Si un camp elèctric d’una determinada polaritat s’aplica durant un període prolongat, aquest material iònic és atret cap a la superfície i es degrada el rendiment del dispositiu. Això s’intenta evitar, ja sigui mitjançant l’aplicació d’una corrent altern o per inversió de la polaritat del camp elèctric que està adreçada al dispositiu (la resposta de la capa de cristall líquid és idèntica, independentment de la polaritat dels camps aplicats)
Quan un dispositiu requereix un gran nombre de píxels, no és viable conduir cada dispositiu directament, així cada píxel requereix un nombre d’elèctrodes independent. En canvi, la pantalla és multiplexada. En una pantalla multiplexada, els elèctrodes de la part lateral de la pantalla s’agrupen juntament amb els cables (normalment en columnes), i cada grup té la seva pròpia font de voltatge. D’altra banda, els elèctrodes també s’agrupen (normalment en files), on cada grup obté una tensió d’embornal. Els grups s’han dissenyat de manera que cada píxel té una combinació única i dedicada de fonts i embornals. Els circuits electrònics o el programari que els controla, activa els embornals en seqüència i controla les fonts dels píxels de cada embornal.
Una pantalla de plasma (Plasma Display Panel – PDP) és un tipus de pantalla plana habitualment usada per a grans TV (al voltant de 37 polzades o 940 mm.). Consta de moltes cel les diminutes situades entre dos panells de vidre que contenen una barreja de gasos nobles (neó i xenó). El gas en les cel les es converteix elèctricament en plasma el qual provoca que una substància fosforescent (que no és fòsfor) emeti llum.
Les pantalles de plasma són brillants (1000 lux o més per mòdul), tenen una àmplia gamma de colors i poden fabricar en mides bastant grans, fins a 262 cm de diagonal. Tenen una luminància molt baixa a nivell de negres, creant un negre que resulta més desitjable per veure pel lícules. Aquesta pantalla només té prop de 6 cm de gruix i la seva mida total (incloent l’electrònica) és menor de 10 cm. Els plasmes usen tanta energia per metre quadrat com els televisors CRT o AMLCD. El consum elèctric pot variar en gran mesura depenent de què s’estigui veient en ell. Les escenes brillants (com un partit de futbol) necessitaran una major energia que les escenes fosques (com una escena nocturna d’una pel lícula). Les mesures nominals indiquen 400 watts per a una pantalla de 50 polzades. Els models relativament recents consumeixen entre 220 i 310 watts per televisors de 50 polzades quan s’està utilitzant en mode cinema. La majoria de les pantalles estan configurades amb el mode “botiga” per defecte i consumeixen com a mínim el doble d’energia que amb una configuració més còmoda per a la llar.
El temps de vida de l’última generació de pantalles de plasma està estimat en unes 100.000 hores (o 30 anys a 8 hores d’ús per dia) de temps real de visionat. En concret, aquest és el temps de vida mitjà estimat per la pantalla, el moment en què la imatge s’ha degradat fins a la meitat de la seva brillantor original. Es pot seguir usant però es considera el final de la vida funcional de l’aparell.
Els competidors inclouen LCD, CRT, OLED, AMLCD, DLP, SED-tv, etc. El principal avantatge de la tecnologia del plasma és que pantalles molt grans poden ser fabricades utilitzant materials extremadament prims. Ja que cada píxel és il luminat individualment, la imatge és molt brillant i posseeix un gran angle de visió. Els gasos xenó i neon en un televisor de plasma està en centenars de milers de cel les diminutes entre dues pantalles de cristall. Els elèctrodes també es troben “emparedats” entre els dos vidres, a la part frontal i posterior de les cel les. Certs elèctrodes s’ubiquen darrere de les cel les, al llarg del panell de vidre del darrere i altres elèctrodes, que estan envoltats per un material aïllant dielèctric i coberts per una capa protectora d’òxid de magnesi, estan ubicats al davant de la cel la, a lo llarg del panell de vidre frontal. El circuit càrrega dels elèctrodes que es creuen en cada cel creant diferència de voltatge entre la part del darrere i la frontal i provoquen que el gas es iònica i formi el plasma. Posteriorment, els ions del gas corren cap als elèctrodes on col lideixen emetent fotons.
El tub de raigs catòdics és un tub, realment és una vàlvula en la que l’últim ànode es recobreix d’un element capaç d’emetre llum quan incideix sobre ell un feix d’electrons. Per poder controlar la intensitat del punt de la imatge, es col·loquen uns terminals de porta amb els que es controla la intensitat del feix. Es col·loquen en el camí dels electrons uns terminals que fan un efecte de lent electrònica que permeten fer incidir tots els electrons del feix en un punt estret sobre la pantalla. Exteriorment es col·loquen unes bobines amb les que es controla un camp magnètic que desplaça el feix d’electrons per tota la pantalla, il·luminant-la en tots els seus punts. Controlant adequadament la intensitat del feix en cada moment, es genera una imatge a la pantalla.
TFT, siglas de Thin Film Transistor (en inglés: Transistor de Película Fina), és un tipus especial de transistor d’efecte camp que es fabrica dipositant fines pel·lícules d’un semiconductor actiu així com una capa de material dielèctric i contactes metàl lics sobre un substrat de suport. Un substrat molt comú és el vidre. Una de les primeres aplicacions dels TFTs són les pantalles de cristall líquid.
Una pantalla de cristall líquid o LCD (acrònim de l’anglès Liquid Crystal Display) és una pantalla prima i plana formada per un nombre de píxels en color o monocroms col locats davant d’una font de llum o reflectora. Sovint s’utilitza en dispositius electrònics de piles, ja que utilitza quantitats molt petites d’energia elèctrica.
Díode emissor de llum, també conegut com LED és un dispositiu semiconductor que emet llum incoherent d’espectre reduït quan es polaritza de forma directa la unió PN del mateix i circula per ell un corrent elèctric. Aquest fenomen és una forma de electroluminiscencia. El color depèn del material semiconductor emprat en la construcció del díode i pot variar des de l’ultraviolat, passant pel visible, fins a l’infraroig. Els díodes emissors de llum que emeten llum ultraviolada també reben el nom de UV LED (UltraV’iolet Light-Emitting Diode) i els que emeten llum infraroja solen rebre la denominació de IRED (Infra-Red Emitting Diode).
Ara per ara crec que encara falta molt per deixar de banda els llibres, revistes, diaris però etic segura que és farà.
I això de no tenir de portar les motxilles plenes de llibres, això ja és pot fer és tan senzill com portar un ordenador portatil i tenir tota linformació dels llibres a l’ordiandor.