Els automòbils circulen perfectament organitzats en autopistes magnètiques.
Una altra tecnologia que crida l’atenció són les autopistes magnètiques que es veuen el film. Malgrat la gran quantitat de vehicles que hi circulen, tots estan perfectament ordenats sense cap problema de trànsit. A sobre, el conductor no fa res, només esperar per arribar al destí!
Aquests vehicles es mantenen units a la carretera i es desplacen gràcies a camps magnètiques generats per electroimans. Sabries explicar què és un electroimà i com funciona?
Esquema de funcionament d'un tren de levitació magnètica.
Aquesta tecnologia no té cap misteri i, de fet, ja fa anys que s’utilitza en trens (a Alemanya, Anglaterra i Japó entre altres països). Es conèixen com a trens de levitació magnètica i, en la imatge et pots fer una idea del seu funcionament. Em podries explicar més coses sobre aquests trens i com funcionen? Quin avantatge tenen sobre els que no són de levitació magnètica?
Les autopistes magnètiques, però, encara no existeixen. Tot es qüestió de temps. De fet, i sense anar més lluny, una empresa d’Igualada anomenada NBown ja té en marxa un projecte en aquest sentit i que iniciarà les proves pilot l’any vinent. Et deixo 2 links on es parla de la notícia:
http://www.lasextanoticias.com/noticia/autopistas/magneticas/atascos/63631
http://www.20minutos.es/noticia/367756/0/coches/colapsos/carreteras/
Amplia tota la informació que puguis sobre la levitació i transport magnètic. Són tot avantatges o hi trobes algun inconvenient?
César
Un electroimán és un tipus d’imant en el qual el camp magnètic es produeix mitjançant el fluix d’un corrent elèctric, desapareixent quan cessa dita corrent.És produït mitjançant el contacte de dos metalls; un en estat neutro i un altre fet per cables i induït en electricitat.
Va ser inventat per l’electricista britànic William Sturgeon en 1825. El primer electroimán era un tros de ferro amb forma d’herradura embolicat per una bobina enrollada sobre ell.
Sturgeton va demostrar la seva potencia aixecant 4kg amb un tros de ferro de 200g envoltat de cables per els que va fer circular la corrent d’una batería.
Sturgeon podia regular el seu electroimán, el que va suposar el principi de l’ús de l’energia elèctrica en màquines útils i controlables, establint els fonaments per a les comunicacions electròniques a gran escala.
- Un electroimant és un tipus d’imant en el que el camp magnètic és produït pel flux d’un corrent elèctric. I, en conseqüència, el camp desapareix en cessar el flux del corrent elèctric. El físic anglès William Sturgeon el va inventar el 1825. El primer electroimant era una peça de ferro en forma de ferradura envoltada per un enrotllament o bobinat, quan el corrent passava per la bobina l’electroimant es magnetitzava i quan cessava es desmagnetitzava. Sturgeon va demostrar el poder del seu invent aixecant nou lliures (uns 4Kg) amb una peça de ferro de set unces (menys de 200 grams) amb un enrotllament pel que passava el corrent d’una bateria d’una única cel·la.
A més Sturgeon podia regular el seu electroimant, això va ser el principi de la utilització de l’electricitat per fer màquines pràctiques i controlables i va posar les bases per a les comunicacions electròniques.
La levitació és l’acció de suspensió en l’aire d’un cos o objecte sense necessitar d’un altre objecte físic que mantingui al que levita o flota.
Tradicionalment, aquest terme era atribuït a les forces ocultes, però actualment és aplicable de forma científica gràcies a les teories sobre el magnetisme, en fets com la levitació magnètica aplicada al Tren de levitació magnètica.
· La levitació magnètica, és un sistema de transport que suspèn, guies i propulsió de vehicles, principalment els trens, mitjançant la levitació d’un gran nombre d’imants per a la sustentació i la propulsió. Aquest mètode té el potencial de ser més ràpid, silenciós i més suau que els sistemes de transport col lectiu de rodes. La tecnologia té el potencial per superar els 4.000 mph (6437 km / h) si es despleguen en un túnel de evacuats. [1] Si no es fan servir en un tub d’evacuació de l’energia necessària per a la levitació no sol ser un gran percentatge i la major part de l’energia necessària s’utilitza per superar la resistència de l’aire, igual que amb qualsevol altre tren d’alta velocitat.
Registrar la més alta velocitat d’un tren maglev és 581 km / h (361 mph), aconseguit al Japó el 2003, a 6 km / h més ràpid que el rècord de velocitat TGV convencional. Això és més lent que l’avió, ja que les aeronaus poden volar a més altitud la mesura que arrossega l’aire és menor i, per tant, les altes velocitats són més fàcils d’assolir.
· Maglev és el nom que es dóna als trens que funcionen amb levitació magnètica. La principal diferència amb els trens tradicionals és l’absència de contacte entre el vehicle i la via, reduint les friccions i permetent majors velocitats. Aquesta absència de fricció amb la via es deu a l’ús de camps magnètics.
L’únic tren Maglev que presta actualment servei és a Xangai. Aquest tren, en funcionament des de l’any 2003, permet fer un recorregut de 30 km entre Pudong (Longyang Road) i l’aeroport internacional en poc menys de vuit minuts. La velocitat màxima que assoleix és de 430 km/h en hores punta, i de 300 km/h la resta de la jornada. Existeixen plans per expandir la línia fins a una localització més cèntrica.
Al nord d’Alemanya existeix una línia de proves de la companyia Transrapid. Fou en aquest tram on es produí el 22 de setembre de 2006 un greu accident que acabà amb la vida de 23 persones.
A Japó també s’està experimentant amb una tecnologia similar que permetria la construcció de la Chuo Shinkansen, alternativa a la línia d’alta velocitat Tokaido. En aquesta línia de prova es va assolir el rècord mundial de velocitat en un tren tripulat, quan el 2 de desembre de 2003 un tren de proves va assolir els 581 km/h.
En l’actualitat existeixen tres tipus de tecnologia de levitació magnètica:
. Suspenció electromagnètica: EMS
. Suspenció electrodinàmica: EDS
. Susenció amb imants ermanents: PMS
Un tren de levitació magnètica, o maglev, és un tren suspès a l’aire per sobre d’una via, sent propulsat cap endavant per mitjà de les forces del magnetisme. Aquest mètode té el potencial de ser ràpid i tranquil en comparació d’altres sistemes de transport massius amb rodes. Té un potencial de velocitat com els turbohélices i les aeronaus jet (900 km/h). El record de velocitat ho té Japon i és de 581 km/h registrat el 2003.
L’absència de contacte físic entre el carril i el tren fa que l’única fricció sigui la de l’aire. Per tant, els trens maglev poden viatjar a velocitats molt altes amb un consum d’energia raonable i a un baix nivell de soroll (un avantatge sobre el sistema competidor anomenat aerotrén) , podent-se arribar a 650 km/h, encara que el màxim probat en aquest tren és de 584 km/h. Aquestes altes velocitats fan que els maglev es converteixin en competidors directes del transport aeri.
Com inconvenient, destaca l’alt cost de les línies, el que ha limitat el seu ús comercial.
Aquest alt cost ve derivat de diversos factors importants: el primer i principal és l’altíssim cost de la infraestructura necessària per a la via i el sistema elèctric, i un altre no menys rellevant és l’alt consum energètic. Degut al fet que en la força eléctromagnetica el principal factor de disseny, i del consum també, és el pes del tren, aquesta tecnologia no és aplicable avui al transport de mercaderies, la qual cosa limita enormement l’ús de la infraestructura. El desenvolupament pràctic del sistema maglev es produiria a l’abaratir-se els costos de producció elèctrica mitjançant usinas basades en la fusió nuclear.