Un dispositiu elèctric deixava als pre-criminals sensa voluntat.
Els pre-criminals són condemnats a una mena d’estat de letàrgia induit per lo que anomenen “El Halo”.
De fet, aquest dispositiu només és una versió electrònica i reversible de procediments coneguts des de fa molts anys.
A començaments del segle XX, Walter Freeman va popularitzar la lobotomia com a tractament de certes malalties mentals. El procediment era monstruós i no apte per a persones sensibles: clavava una pica-gel per sota de la parpella fins arribar al cervell on destruïa la part responsable dels comportaments violents i antisocials.
El següent vídeo parla sobre aquest esfaraidor passat de la medicina (no té un contingut morbós però si ets sensible, millor no t’ho miris). Sabries dir-me més coses d’aquesta tècnica? Quines parts del cervell es danyava? Quins altres efectes tenia? És una sol·lució per a persones violentes? Ho aplicaries, per exemple, a un home que maltracta reiteradament a la seva muller?
Una altra tècnica menys efectiva, i que sovint es combinava amb la lobotomia, era la de l’electroshock. Què s’aconseguia amb aquest procediment?
Aquí et deixo un fragment de la pel·lícula “Alguien voló sobre el nido del cuco” on es tracten als pacients amb electroshocks.
Actualment encara es plantejen polèmiques sobre tècniques que recorden a aquestes. Has sentit parlar de la castració química? En què consisteix? Què sentiria el pacient? Creus que seria la solució per evitar els crims sexuals reincidents? I des d’un punt de vista ètic, podriem dir que és el mateix que la lobotomia?
Per cert! No em doneu respostes del tipus: “en part sí, però en part no”. Penseu en el tema i adopteu una opinió defensable. Que hi hagi debat!
César
Si, cotra criminals i gent d’aquesta, delinquents… Si, amb ells ho faria servir, si es veritat que esborra els mals pensaments i tot aixó. Aixó afecta a la part del devant del cervell com diu el video.
El sistem de la lobotomia em sembla massa béstia, pero amb la millora que hi han hagut aquests últims anys crec que ara es podria fer servir un estil de lobotomia més perfeccionada utilitzant anestesia. Pel que fa als electroshocks, és menys dolorós, encara que siga menys efectiu s’aconseguiria reduir el dolor o malaltia mental.
Jo estic a favor d’utilitzar aquests mètodes sempre que el pacient a tractar estigui d’acord, en el cas de la castracció química s’hauria d’aplicar a aquells violadors que tenen intenció de tornar a violar.
En un capitol dels simpsons tracten al Homer amb electroshocks! ja sabia jo que d’algo em sanave!
La terapia electroconvulsoterapia tambe coneguda per terapia per electroshock, es un tractament psiquiàtric en el cual es indueixen convulsions utilitzant electricitat.
Es va començar a fer servir a la primera mitad del segle XX
La lobotomía és l’ablació total o parcial dels lòbuls frontals del cervell.
Es va afirmar que tenia bons resultats, especialment en el tractament de la depressió, encara que a prop del 6% dels pacients no van sobreviure a l’operació i amb freqüència es registraven canvis adversos en la personalitat i en el funcionament social dels individus. Malgrat els riscs el procediment es va prendre amb cert entusiasme, especialment en els EE. UU., com a tractament per a les condicions mentals prèviament incurables. Moniz va rebre un premi Nobel el 1949. Tanmateix, tota la seva fonamentació s’havia basat en un únic cas clínic ni tan sols humà, com afirma John PÀG. J. Pinel:
“Encara que sembli increïble, la lobotomia es basava en una única observació en un únic ximpanzé en una única situació…”
Em sembla una aberració, un fet toalment inhumà. Per molt dolent que siguis, encara que siguis un psicopata que disfruta matan gent, que et pribin de uan part del teu cervell, o, com en la pelicula, del dret a sentir i pensar, i que no nomès això, sinó que puguis morir o quedarte encara pitjor, és molt bestia! Des del meu punt de vista, hi ha altres metodes, com per exemple els psicolegs i els psiquiatres.
Per sort, aquesta tractament és va deixar de practicar, (total, “nomès” entre 40.000 i 50.000 persones van ser lobotomitzades). L’últim com va ser l’any 1967.
La castració química es un terme utlitzat per descriure el medicaments destinats a reduir l’activitat sexual, per imperdir que pederastes, violadors etc, reincideixin. Les tases de reincidencia dels delincuents quant ja son en llibertat son molt altes, per això s’ha buscat un metode humà per tractarlos, diferent a una vida sencera a la presó, o la castració quirurgica.
La lobotomia és l’eliminació total o parcial dels lòbuls frontals del cervell -un procediment que separa la conexió entre l’escorça prefrontal i la resta de cervell- (tret directament del DRAE). La paraula es refereix a tota classe de cirurgies als lòbuls frontals del cervell, no obstant, s’hauria de dir lobotomia a la destrucció de les vies nervioses. Si aquesta pot ser una solució per aturar danys cerebrals molt dolorosos que comporten maltractament, per molt monstruosa que sigui l’aplicació, podria ser un remell; la pregunta que fas de si l’aplicariem a un maltractador, jo dic que si, tot per que la dona no acabi morta!
L’electroshock fa passar pel cap de la persona una cantitat de corrent capaç de mantenir encesa un bombeta de 10 wats durant 2 segons. Produeix una resposta convulsiva que es minimitza amb l’anestesia i relaxants musculars. La persona no pateix. Després no recorda res del que ha pogut passar. Els aparells moderns realitzen electroencefalogrames avans, durant i després del pas de la corrent. Els efectes secundaris, en forma de pérdua de memòria són passatgers. És més perillós l’utilització de medicació.
La castració química es totalment reversible (en contraposició a la castració quirúrgica) i es realitza mitjançant l’aplicació d’una injecció trimestral intramuscular. Existeix també la possibilitat d’intentar abolir la líbido mitjançant teràpia oral (comprimits diaris d’antiandrògens del tipus de la Ciproterona) però la seva eficàcia no es tan bona i a més de presentar forces efectes secundaris, no garanteixen un adequat compliment de la prescripció.
(Allò del video ho dius per mi no César? jajajja!)
La lobotomia utiltizada en les époques antigues era molt bèstia. Crec que allò era per morirte. La lobotomia afecta als lòbuls frontals, de manera que fa que es destrueixin les vies nervioses, sense extirpació, i s’anomena lobectomía quan hi ha extirpació.
L’electroshock, s’anomena també: teràpia electrocanvulsiva. L’electroshock consisteix en fer passar corrent, per el cap de la gent aqui si li practica.
Per el que fa a la castració química et redueix el “libido”, i l’acivitat sexual, el que garanteix que violadors, pederastes i altres delincuents sexuals puguin tornar a actuar.
Este procedimiento comúnmente (e incorrectamente) llamado “lobotomía”, refiere a toda clase de cirugías en los lóbulos frontales del cerebro. Sin embargo, debe llamarse lobotomía a la destrucción de las vías nerviosas sin extirpación y lobectomía cuando sí haya extirpación.
Moniz y Lima afirmaron tener buenos resultados, especialmente en el tratamiento de la depresión, aunque cerca del 6% de los pacientes no sobrevivieron a la operación y con frecuencia se registraban cambios adversos en la personalidad y en el funcionamiento social de los individuos. A pesar de los riesgos el procedimiento se tomó con cierto entusiasmo, especialmente en los EE. UU., como tratamiento para las condiciones mentales previamente incurables.
Crec que és un tècnica molt cruel, i trobo molt bé que s’hagi deixat de practicar. Ja que el 6% de la gent es va morir. Crec que hi ha diferentes maneres de poder curar aquestes malalties mentals (depresio…) recorrent a altres mètodes, menys perillosos i més humans.
Emb sembla massa bestia pero crec que si es per borrar els mals pensaments dels criminals o dels delinquents o faria servir.
explicacio:
La lobotomía es la ablación total o parcial de los lóbulos frontales del cerebro
*Inicios
Las primeras tentativas de esta práctica en seres humanos ocurrieron a partir de 1935, cuando el neurólogo Egas Moniz se unió con el cirujano Almeidas Lima en la universidad de Lisboa para realizar una serie de leucotomías prefrontales – un procedimiento que separaba la conexión entre la corteza prefrontal y el resto del cerebro.
Las primeras tentativas de esta práctica en seres humanos ocurrieron a partir de 1935, cuando el neurólogo Egas Moniz se unió con el cirujano Almeidas Lima en la universidad de Lisboa para realizar una serie de leucotomías prefrontales – un procedimiento que separaba la conexión entre la corteza prefrontal y el resto del cerebro.
*Características
Este procedimiento comúnmente (e incorrectamente) llamado “lobotomía”, refiere a toda clase de cirugías en los lóbulos frontales del cerebro. Sin embargo, debe llamarse lobotomía a la destrucción de las vías nerviosas sin extirpación y lobectomía cuando sí haya extirpación.
Moniz y Lima afirmaron tener buenos resultados, especialmente en el tratamiento de la depresión, aunque cerca del 6% de los pacientes no sobrevivieron a la operación y con frecuencia se registraban cambios adversos en la personalidad y en el funcionamiento social de los individuos. A pesar de los riesgos el procedimiento se tomó con cierto entusiasmo, especialmente en los EE. UU., como tratamiento para las condiciones mentales previamente incurables. Moniz recibió un premio Nobel en 1949. Sin embargo, toda su fundamentación se había basado en un único caso clínico ni siquiera humano, como afirma John P. J. Pinel:
Aunque parezca increíble, el programa de psicocirugía de Moniz se basaba en una única observación en un único chimpancé en una única situación…
páginas 19 y 20
Peor aún, las evaluaciones de las primeras lobotomías tras los informes de Moniz las hicieron los mismos médicos que realizaban las operaciones, lo cual fue un método muy poco objetivo que dio como resultado una evaluación demasiado positiva y optimista.
Los criterios iniciales para el tratamiento eran estrictos, sólo algunas condiciones de “auto tortura” fueron propuestas para el tratamiento; La ansiedad crónica severa, la depresión con el riesgo de suicidio y el desorden obsesivo-compulsivo eran los síntomas principales tratados. La leucotomía original era una operación cruda y la práctica pronto fue desarrollada en un procedimiento más exacto, más preciso donde solamente lesiones muy pequeñas fueron colocadas en el cerebro.
*Popularización del procedimiento
El procedimiento fue popularizado en los Estados Unidos por Walter Freeman, quien ni siquiera era cirujano y que también inventó “el procedimiento de la lobotomía del “pica-hielo”: Freeman utilizó literalmente un pica-hielo y un mazo de caucho en vez del procedimiento quirúrgico estándar. En un acto espantoso, Freeman martilleaba el pica-hielo en el cráneo apenas sobre el conducto lacrimal y lo movía hasta cortar las conexiones entre el lóbulo frontal y el resto del cerebro.
Entre 1936 y los años 50, realizó lobotomías a lo largo y ancho de los Estados Unidos. Tal era la dedicación de Freeman que comenzó a viajar alrededor de la nación en su propia furgoneta personal, que él llamó su “lobotomobile”, demostrando el procedimiento en muchos centros médicos e incluso realizando lobotomías en cuartos de hotel. La abnegación de Freeman condujo al gran renombre para la lobotomía como curación general para todas las enfermedades psicológicas conocidas.
*Resultados
En última instancia entre 40.000 y 50.000 pacientes fueron lobotomizados, con poco o sin cualquier estudio de seguimiento para considerar si el tratamiento era eficaz. Las lobotomías como forma de tratar la enfermedad mental eran una barbarie, que solo pudo ser frenada con el desarrollo de anti-psicóticos y hoy en día se practican procedimientos lesivos de núcleos cerebrales localizados mediante técnicas menos invasivas. La era de la lobotomía ahora se observa generalmente como episodio bárbaro en historia psiquiátrica. La última lobotomía se practicó en 1967.